parlo massa. m’entenc ben poc. darrerament m’ho miro tot amb ulls d’animal enze, i alguns matins, quan camino, em sorprenc que la gravetat encara em faci companyia, que em sigui amiga i em subjecti els passos: petits, un, dos, un, dos, com un colom distret enmig de la rambla. però a les tardes, quan es fa fosc i es fa trist, tinc cor de vella, i el cos se’m doblega per tornar a la terra. i llavors la veu em surt a batzegades, i les històries que són meves se’m moren orfes al pou de la gola. i, llavors, ja no puc deixar de pensar en totes les aixetes que degoten soles a les cuines humils dels pisos de barriada.

i tu venies cap a mi amb una mirada peninsular i els llagrimals molt nobles, amb una testa clàssica i l’orgull dels titans a les venes, amb les guerres púniques encara palpitants, amb l’atzagaiada de mil batalles perdudes a les espatlles, bon cop de salze enfilant la carena, i amb la mà dreta i la mà esquerra enamorades, respectivament, de les llegendes homèriques i dels trens que em creuen continents per l’esquena, amb una butxaca plena de misteris d’estany i promeses de nits de silici, amb un pou fred de calç amb tota la droga que ens ha lligat tant de temps al port d’aquesta ciutat grega, amb les pomes fermentades al foc lent de l’amor, amb l’amor escaldat al foc brusc de la set, amb els ullets astuts de les sargantanes, amb la son profunda de les províncies d’espanya, amb set cartes de nan oníric a la màniga i un enginy multicolor per fabular-me les planetes. per a mi, només per a mi venies, i rere teu el vespre s’estenia pels països com una ombra estranya.

i va ser un nen. i vaig ser un nen. vaig créixer endins, com una rel. se’m va fer sang, vaig tenir sang que circulava a vena plena, fent camins: la vaig notar, va renillar, vaig ser feliç. ho vas entendre i vas venir per oferir-me els tamborets, una cabanya amb llenya seca i una civilització diamantina. i va ser l’era de l’adagi de les heures, navegant-me flors per l’esquena, galopant-me a lloms plens el cor. vas fer camins, d’un verd molt tendre o blau safir: mars de muntanyes. vàrem aprendre, em vas mirar fins l’ull de l’os, em vares dir. però sóc així: sóc columnar i m’ensarrono, sóc de ciment i caic, d’esquena al mar, fent l’elixir més dolç de la cicuta. i llavors al colze esquerre m’hi van néixer una ciutat, una cultura errònia i tretze malalties. vaig gratar fort amb les ungles però ja no hi havia temps: era de nit i era la dièresi més alta de la paraula traïció. em vaig fer espiga, i dels grans me’n brotaven geometries insanes. va ser llavors que van morir tots els conills: vaig tenir l’escalfor del ventre dels conills a les mans, palpitant, i se’m va perdre. i ara als dits hi tinc taques de mil maneres, mil malalties religioses que tenen tacte d’insecte i copulen de nit. creixen endins. em tenen el sexe, em volen els ulls. pugen pel mar de l’esquena, em creuen el continent ombrívol de la cara i em fan el setge a les parpelles. i ben aviat, quan ja no em quedi sang i tu ja hagis cremat tots els pins, quan em faci fer de vent només per disgregar-nos les muntanyes, ja me’ls hauran. i seré un liquen, i un insecte sec i glaçat brillant dins d’una gemma rara: i ja no m’hi veuré, i tu m’hi veuràs dins.

jo que només volia les dents del mar rosegant-me el neguit jo que només escrivia pel vernís matemàtic del poema i sóc aquí en aquest encreuament de cent destins i sóc així: orfe dels déus esclau dels daus arrel de pins saüc sorrut embat dels vents plor de raïms un mirall buit un cop de falç mala llavor ficada endins REPIC D’ESCLOPS I LA TRA- MUNTANA PRESSENTIMENTS DE LA MA- RESELVA i com fueteja el vent: com els teus dits d’espart de gel i d’alabastre i com fueteja el vent: com els teus ulls de corb creuant el camp tan aspre i no en saps més: ets fet així de males herbes i no en sé més: vaig créixer aixins a cops de pedres EL BULB RAQUIDI DE LA TRISTESA L’ALJUB CANSAT DE LA TE- VA BOCA la ressaca del mar i de la tristesa la violació premeditada de les meves religions l’espai tan verge de la pluja i tots els noms amb què t’anomeno: les meves mans prenyades de pluja i tots els noms amb què tu m’oblides: tu terra eixorca i jo dant-te pluja COM REVERBERA LA DO- NA MUDA EL COR TAN BUIT DE LA DO- NA DOLMEN

Tot va començar amb un parell de gotes distretes, amb aquell no que em vas dir de la cuina estant i que jo vaig confondre amb el soroll de l’aixeta de la pica, que no acabava de tancar del tot bé. Aquesta setmana tampoc, i l’aixeta que cada dia perdia més, i el soroll de l’aigua sobre els plats bruts, que em va començar a semblar que feria una mica, amb un clonc orgullós sobre la vaixella indefensa, i jo preocupada. Perquè era càndida, jo, i vaig córrer a collar-la bé, potser si hi poses una goma nova ho arreglaràs, no t’hi caldrà pensar més, i els meus dits, petits, una mica freds i una mica insegurs, desenroscant la vàlvula, tractant les pecetes amb cura, netejant, treu aquesta brutícia, les ungles minucioses gratant amb insistència, col·loca-hi la goma nova, d’un blanc impecable, que la vella fa molts anys que és vella i ja va carregada de grinyols. La cuina era neta, com sempre, i jo em vaig mirar l’obra feta, tranquil·la mentre m’eixugava les mans amb un parrac: tot anirà bé, has fet les coses amb cura, esforçadament. Però arribaven els vespres i tu, de lluny estant, em posaves un tub de silenci a l’orella: té, escolta. Veus com no se sent res? Però jo la sentia, forta com mai, la remor. De debò que no hi ha cap fressa?, feia jo, i tu ferm que no i amb una engruna de ràbia, una engruna, només, que et lluïa fugaç als ulls com lluïa l’aigua fent-se gota a la punta de l’aixeta. I jo compungida, compungida i una mica obtusa del cap, que sempre m’ha costat d’entendre les coses perquè mai no passa la cosa justa per a la paraula que em brosta: tot se’m fa paraula de seguida i llavors no veig res que no siguin paraules i el paisatge em mareja, com si inflés globus i més globus de paraules i l’heli em pugés al cap. I com que tu eres llest i, de lluny estant, amb un gest sec de les mans em deies silenci, jo et creia i em deia que tot plegat érem jo i la meva dèria, que el fèiem, el sorollet. Insolent. Mala dona. Mentidera, mentidera, mentidera, tres cops mentidera que et fan taronja borda, em deia. I em ficava amb ràbia el bastonet a les orelles: calla, cap meu, calla que ets dolent i les preguntes fan soroll i el soroll fa nosa.

Els sàdics eren els dies Joan Josep Camacho Grau visc en una tercera part de mi mateixa amb la llengua cargolada en sentits oposats ocupo el radi mínim de qualsevol direcció amb les mans plenes de bastons i dubtes: mai no reflecteixo la llum ocupo el radi mínim del meu cos malalt: que lentes les passes en aquest hospital la blancor la blanor del cervell a què m’abandono que lentes les vides en aquest hospital: la pena és una paret folrada de vellut col·lecciono caricatures meves i habito un cos incapaç d’entendre el meu idioma se’m rebel·len els òrgans a la més mínima pregunta indiscreta (qualsevol excusa i t’abandono qualsevol excusa i t’amenaço) al capdavall la meva fi no cal que sigui abrupta: podrien amputar-me tots els sentits i jo seguiria demanant flors de paper les meves amors són totes papiroflèxia les meves planetes són totes del color del dubte sóc incapaç d’assumir la gravetat com a directriu sóc incapaç d’assumir la llei seca que m’imposo: m’impedeixo qualsevol moviment en legítima defensa i salto des de l’infern de tots els advocats amb cinc neguits a cada mà la tauromàquia és la meva religió més íntima habito un laberint misteriós i insondable sóc incapaç d’explicar els capítols del meu manual d’amors i odis visc al centre d’un huracà greu i salvatge bell i salvatge com la destrucció m’assalten a traïció totes les meves cares i els miralls em reten culte amb el cant del cigne: l’últim vol d’aus migratòries sóc jo habito un minotaure precís i molt fondo: són incommensurables les meves salvatgeries les meves ungles de porcellana immemorials se’m claven sempre a l’eix precís de tota fugida per principis ètics mai no reflecteixo la llum i evito ocupar cossos accessibles a les corbes quan em contorsiono és sempre cap al costat dolorós: l’espona del llit on esclaten les bombes l’espona del llit on em declaro les guerres no hi ha armistici per al meu vietnam intransferible sóc la tercera guerra mundial de mi mateixa vinc vestida de vint primaveres i duc una rialla fina com l’agulla d’una gramola per principis ètics mai no reflecteixo la llum sóc sempre al centre neuràlgic del terratrèmol sóc perfecta i immutable com la idea platònica de la corrupció m’aboco a la finestra amb la fragilitat de tots els meus ossos cristal·lins i ballo la dansa més furienta amb sabates de taló per principis ètics només consumeixo drogues geomètricament violentes sóc l’abella reina més cruenta i riallera i se’m rendeixen als peus els exèrcits més submisos: sé posar la cara més dolça quan em claves les ungles la sang és el meu medi natural bombejo amb dificultat el meu cor desgastat la meva fi serà un vers redemptor: una rialla de ferro una recta blanca i llarga fins a les parets de l’horitzó habito un cos cansat i rebregat habito una bellesa inútil i quasi sempre inoportuna (je te maudis ma beauté) tinc per tot record les parets blanques d’un hospital que no conec però que cada nit em tresca per l’esquena m’alimento d’històries no viscudes i avanço lentament pels meus aiguamolls salvatges al capdavall la meva fi no serà tan sobtada: continuo aquí dreta dant-vos peixet a tots mentre les bombes cauen amb la normalitat de la pluja la sang mai no és aliena la història és una successió de morts.

crema troia sóc grammont calant foc als teus fonemes d’un a un amb un llumí crema troia sóc finlàndia en plena aurora boreal crema troia aquesta nit déu i les estrelles s’enamoren crema troia sóc el darrer vagó d’un transsiberià de tornada crema troia sóc la urss sóc el punyal perdut d’europa crema troia sóc el volcà ingràvid que et puja per l’esquena crema troia sóc la revolta dels continents que se t’acosten que se t’allunyen crema troia sóc un sol mot un cacofon una bombeta fosa crema troia aquesta nit no dorm ni l’ull del gat no dorm ni la foscor crema troia aquesta nit sentiràs els cavalls sentiràs el galop sentiràs la cançó crema troia crema’t tota. girona, 29 del 3 del 8